b/g/w presents 'Cept Country Podcast

Aaron Thibeaux Walker, conegut com a T-Bone Walker, va néixer a Linden, un petit poble de l'estat de Texas, el 28 de maig de 1910. Tant el seu pare, Rance (afroamericà) i la seva mare, Movelia (d'ascendència Cherokee) eren músics. Un adolescent T-Bone va tocar el banjo, va ballar, va cantar acompanyant artistes conegudes com Ma Rainey o Bessie Smith als circuits del vodevil. Aquests espectacles es van convertir en classes magistrals on va aprendre què significava la paraula "show". La seva filla Bernita explicava les seves experiències quan veia actuar el seu pare allà per la meitat dels anys 40, sent una adolescent: "Es podia dividir en dues les personalitats que hi convergien durant les seves actuacions: el músic i l'artista de l'entreteniment. Les seves expressions facials eren fenomenals. Les dones cridaven i donaven xiscles. I també els homes picaven de mans i deien: ¡Vinga, Bone!"

El American Folk Blues Festival, que va recórrer Europa a partir de 1962, va representar una gran oportunitat i un reconeixement per als músics de blues afroamericans. Per a molts d'ells, com Muddy Waters, Howlin' Wolf, John Lee Hooker o Sonny Boy Williamson, significava: Actuar davant de públics molt més amplis. Obtenir millors oportunitats professionals i econòmiques. Ser reconeguts com a grans artistes. Donar a conèixer el blues original. El festival va ser una mena de consagració internacional per als músics de blues i, alhora, va ajudar a preservar i expandir la seva música. Gràcies a aquestes gires, el blues va arrelar fortament a Europa i va influir decisivament en el naixement del rock modern.

Un mestre del boogie-woogie i el piano blues. Joseph L. "Big Joe" Duskin (1921–2007) va néixer a Birmingham (Alabama), però es va criar a Cincinnati. Una carrera interrompuda per una promesa. El seu pare, pastor baptista, considerava el blues "la música del diable" i li va fer prometre que no el tocaria mentre fos viu. Com que va arribar als 105 anys, Duskin va passar molts anys treballant de policia i de carter abans de reprendre plenament la música als anys setanta. El seu primer disc, Cincinnati Stomp (1978), el va convertir en una figura de referència del boogie-woogie. Va participar en festivals prestigiosos com el New Orleans Jazz & Heritage Festival i el Chicago Blues Festival. A Cincinnati és recordat tant pel seu talent com per la seva generositat amb els músics més joves, i el seu llegat continua viu a través d'una fundació educativa que porta el seu nom.

BB King va ser un dels músics més influents de la història del blues. Conegut com el "Rei del Blues", va destacar per la seva inconfusible forma de tocar la guitarra, la seva veu expressiva i la seva guitarra favorita, anomenada "Lucille". El seu estil va inspirar generacions de guitarristes de blues, rock i jazz. Va ser un llegendari guitarrista i cantant nord-americà que va portar el blues a tot el món amb un so elegant, emotiu i ple de sentiment.

Buddy Guy va néixer el 30 de juliol del 1936. Sens dubte és un dels grans de l'escola de Chicago. Va influenciar a molts guitarristes com Jimi Hendrix, Eric Clapton i Stevie Ray Vaughan entre altres. Va participar en el concert dels Rolling Stones filmat per Martin Scorsese. Al final del concert Keith Richards li rendeix honors i li regala la seva guitarra. En l'any 2004 va ser inclòs amb el número 30 de la llista dels 100 millors guitarristes de tots els temps. A final d'aquest programa, Buddy Guy toca conjuntament amb el pianista Memphis Slim. Una de les gravacions més emblemàtiques de la història del blues!

Big Bill Broonzy va barrejar el blues rural del sud amb sons més urbans i accessibles. De molt jove va emigrar a Chicago. Les seves lletres parlaven de la vida quotidiana, pobresa, racisme, relacions personals. Va ser una gran influència per a generacions posteriors de músics, incloent-hi artistes del blues i del rock. En resum, Big Bill Broonzy va ajudar a portar el blues des dels camps del sud dels Estats Units a les ciutats i a l'escenari internacional, convertint-se en una figura fonamental a la història de la música.

Un dels pianistes més grans de tots els temps. Figura clau en l'escena del blues de Chicago. Pianista durant molts anys de Muddy Waters. Combinació perfecta entre el Delta i el blues urbà. Alumna de músics vinculats amb Robert Johnson. "OTIS SPANN IS THE BLUES (1960)"; "THE BLUES IS WHERE IT'S AT (1966)"; "EL CAMINO DEL BLUES VOL 2 (1976) THE BOTTOM OF THE BLUES OTIS SPANN" En aquest últim vinil, cal destacar una interpretació memorable de la Lucille Spann, esposa de l'Otis. Tal com deia ella: "SI NO ENTENS EL BLUES, ÉS QUE TENS UN FORAT A L'ÀNIMA". Gravacions imprescindibles en una col·lecció.

Avui comencem una nova temporada. Hem realitzat 12 programes. Hem intentat que els programes siguin variats. Blues rural, blues urbà, des de New Orleans fins a la meca del blues: Chicago, tot seguin la ruta 61, GREAT RIVER ROAD. Per tant, toca agrair a tots vosaltres que ens heu seguit al llarg d'aquest any. Moltes gràcies. Encetem aquest nou any amb un dels guitarristes més emblemàtics de l'escola de Chicago: John Littlejohn. L'acompanya al piano un extraordinari Lafayette Leake. Poseu-vos còmodes tot escoltant Sweet Little Angel.

Lightnin' Hopkins (1912-1982), un dels bluesmen més destacats del segle XX, amb una àmplia discografia. Des de molt petit es va aficionar pel blues. En només vuit anys va fabricar una guitarra amb una caixa de puros i filferro. Va tocar en diversos guitarristes. Cal nomenar en Lonnie Johnson. En un estil entre el blues Texà i del Delta, la seva veu imposava, tot tocant amb la seva guitarra acústica, peces del Mississipí. Se'ns dubta, un dels cantants de blues que s'ha d'escoltar. Qualsevol aficionat al blues, és imprescindible que tingui algun àlbum seu.

A principis del segle XX van aparèixer a Louisiana, Memphis i altres estats del sud dels Estats Units, uns locals anomenats 'Barrelhouse'. Locals de baixa categoria a on els negres anaven normalment els dissabtes al vespre a beure cervesa o whisky, destil·lat que normalment el produïen ells mateixos. La barra, solia estar col·locada sobre mateix dels barrils. Ja m'ho imagino entrar amb un local d'aquests. Bé possiblement m'haurien fotut fora, normal. Fum de tabac, olor d'alcohol, bullici de gent tot ballant un blues. Normalment, el so provenia d'un piano situat al fons del local. Difícil de veure el bluesman degut el fum. El pianista evidentment, havia de tocar fort, o millor dit aporrinar el piano per ser sentit. El mateix havia de fer amb la seva veu. D'aquí el nom de blues Barrelhouse. M'hauria agradat molt poder viure en primera persona un d'aquests dissabtes al vespre. Però un dissabte el vespre un cantant de blues d'estil Barrelhouse va tocar a la sala Celeste de Barcelona. No recordo exactament l'any.…

"El dia 18 de setembre de 1970 mor a Londres, Jimi Hendrix. Amb el seu passat finalitza una època, que molt bé es podria qualificar, de confusa, problemàtica, violenta, alliberadora i interrogant." Petit paràgraf extret de l'article que surt en l'àlbum: MORE EXPERIENCE-VOLUM 2. Realment, aquestes poques paraules, reflecteixen perfectament, una època que en plena guerra del Vietnam estaven de moda les drogues, l'amor lliure i una constant protesta de la joventut. Tinguessin raó o no, pensaven que es menjarien el món i el món se'ls acabà menjant. Una pena que el guitarrista més gran del Rock i del Blues acabés d'aquesta manera. Però se'ns dubta ens deixà un gran llegat de la música en la dècada dels seixanta. La generació d'aquells anys no t'oblidarem. Descansa en pau, Jimi.

New Orleans és la ciutat més poblada de l'estat de Louisiana. La seva capital és Baton Rouge. Curiosament, el blues de New Orleans està influenciat pel blues Texà. Quan es parla del blues de la ciutat de New Orleans ens hem d'oblidar del blues del Mississipí i per descomptat del blues rural. També hem d'afegir, que com a gran ciutat, no té res a veure amb el blues urbà, blues més elèctric i propi de Chicago. És un blues molt especial. Ciutat multicultural coneguda pels seus festivals, música i cuina. Esdeveniments com el Mardi Gras, Jazz Fest i el Sugar Bowl, no podíem haver trobat un dels pianistes de blues més emblemàtics de l'època: CHAMPION JACK DUPREE !

Howlin'Wolf, "el llop udolador" (Mississipi 1910 - Chicago 1976) És se'ns dubta una de les veus més memorables del blues de la dècada dels 50. Juntament amb Muddy Waters formen els dos pilars del Blues de Memphis i de Chicago. Fill de plantadors de cotó. El seu avi l'amenaçava quan era petit, si feia una malifeta, vindrien els llops a buscar-lo. D'aquí el sobrenom de "llop udolador". La seva mare el rebutjava sense acceptar els diners que guanyava cantant. "Són diners que provenen de la música del diable", li deia. Bé era normal, havia cantat conjuntament en Robert Johnson, l'home que havia venut la seva ànima al diable. Llegenda o no, però el que és evident, un dels bluesmen més importants que va influir a grans artistes de les següents generacions.

Una Harmònica (Terry) i una guitarra (McGhee), són dos instruments que varen estar durant més de trenta anys en perfecta simbiosi. Al mateix temps un coix (McGhee) a causa de la pòlio i un cec (Terry) varen esdevenir una gran amistat. Tot i que la seva amistat se'n va deteriorar amb els anys, ens varen deixar conjuntament un gran llegat: Blues i Folk en perfecta harmonia.

Victoria Spivey va ser una de les veus més importants del blues clàssic, una artista versàtil i emprenedora que va trencar formats, va crear el seu propi segell (Spivey Records) i va obrir camí per a les dones del blues amb la seva personalitat audaç i la seva veu inconfusible.

L'HOME QUE CRIDAVA. Bé, és una forma de dir-ho, i amb molta estima. Turner tenia una veu molt potent. Cantava al final de la sala i només entrar per la porta principal se'l sentia amb una potència increïble. Al mateix temps la seva veu era d'una gran ductilitat. Trencava les síl·labes quan l'interessava i donava suport a un altre quan li convenia. Un dels cantants de blues més bons de tots el temps. Neix el 1911 a Kansas City. Va conèixer al gran pianista Pete Johnson. Amb la seva col·laboració varen aconseguir un gran èxit amb "Roll 'Em Pete" (1938), un dels boogies més populars de la història del blues. Va morir l'any 1985.

Un dels bluesmen més coneguts, és sense cap dubta Memphis Slim (1915-1988). Pianista i cantant sota la influència de Roosevelt Sykes i Big Bill Broonzy, en poc temps es va convertir amb uns dels més grans de Chicago. A principis de la dècada dels seixanta es va establir a París, participant en tots els festivals de blues. Al mateix temps tocava en diferents 'pubs' de París. La seva primera cançó, de 1947, "Every Day I Have The Blues", ha esdevingut igual que altres temes seus en un referent del blues, gravat per molts altres artistes.

El Reverend Gary Davis (1896-1972), sec de molt petit, era un predicador i cantant evangèlic. Tocava la guitarra, l'harmònica i el banjo. Era un bluesman, però també cantava gòspel. Se'l coneixia com un home molt generós. Quan no actuava en concerts, dedicava el seu temps en donar classes de guitarra als nens de Harlem, per quatre duros. En una ocasió va dir: "No busco mai una vaca per donar més llet de la que està feta per donar.... No vaig a la butxaca de tothom i em faig un llit i me'n vaig a dormir: no crec que sigui correcte".

Willie Mabon, un gran desconegut del blues. Pianista i tocava simultàniament amb l'amònica, en algunes ocasions. Normalment tocava com acompanyant de grans solistes. Com molts altres bluesmen va emigrar a Europa, concretament a França. Va tenir una gran influència d'altres pianistes com Big Maceo o Roosevelt Sykes. Durant molts anys no formava part d'un grup com a solista, fins que l'any 1972, Memphis Slim va decidir que ho fos ell. El present disc és una autèntica joia del blues, en el qual figuren tributs a Willie Dixon, Jimmy Reed i Howlin' Wolf. Espectacular!

Luther Johnson, més conegut com a 'Georgia Boy', va irrompre a casa nostra l'any 1975 a través de la mítica col·lecció de Blues en vinils, "House of The Blues volum 11". Jack Morgantini, crític i escriptor de Blues, el descriu molt bé: "Luther Johnson és un dels hereus de tots els grans del Blues i no seria excessiu considerar-lo, a ell mateix, com un altre gran de la nova generació."